divendres, 27 de juliol del 2007

Des de Veneçuela...

Escric amb el temps just per resumir fins ara el nostre viatge o aventura per terres caribenyes. Començàrem ruta en Caracas, ciutat bèstia, producte del saqueig petrolífer. Enormes gratacels en ruïnes confereixen a l'urbs un aspecte fantasmagòric. Veierem la ciutat des d'una perspectiva segurament sesgada, ja que ens acollí el meu amic de l'institut, Jorge, avui vicecònsul d'Espanya en Veneçuela... Evidentment el seu ritme de vida contrasta enormement amb la realitat diària dels i les habitants de Caracas. Amb els estralls del jet lag ens arrossegàrem per aquesta ciutat bruta, però enormement vital. Allà se'ns uniren amics valencians i mexicans, i intentàrem buscar una ruta improvisada. Sense massa temps per res, eixírem cap a Maracay en un bus atrotinat, i després en un altre encara més atrotinat cap a Choroní, poblet caribeny brutalment preciós. Sonava salsa a tota òstia sense parar, la carretera estreta per emmig de la selva, pareixia en tot moment que ens despenyàvem...

dimecres, 18 de juliol del 2007

Els viatges...

Viatjar, creuar camins arreu del món. Encara des de terra ferma, ara València, preparem la ruta que ens durà per una altra realitat, la de Venezuela, de la que es parla tant i que a la vegada resulta tant desconeguda. Tot viatge, físic, mental suposa un procés catàrtic, d'aprenentate. Encara que siga fugaçment, els nostres valors i prejudicis són qüestionats al contraposar-se a uns altres diferents. Malgrat que cada vegada queden menys fugides cap a endavant, durant un periode de temps ens donarà la sensació de canviar de registre d'una manera radical. Seran altres mars i altres capvespres... La insistent bellesa del Carib, que ja he conegut a Mèxic i Cuba, es retallarà amb impressions amazòniques i urbanes. Tot un món de contrastos a l'abast de la mà. Una alenada d'aire fresc en les nostres vides, un somriure que tarda en esborrar-se... Espere.

divendres, 13 de juliol del 2007

Cap a Venezuela...

Bé, ja és un fet. El 23 de juliol posarem rumb a Caracas per viure un mes d'aventures en Amèrica Llatina. Allà trobarem amics de València i de Mèxic, i intentarem fer confluir els camins el major temps possible. Passarem breument per la terreta i cap allà... La bellesa brutal dels seus paisatges, i la revolució que s'ha posat en marxa, la converteixen en una de les destinacions més interessants, i finalment ha estat l'opció elegida. Una abraçada a tothom, ens veurem en un lloc o l'altre.
Que chévere!

Urban Mallorca. De carrer.

dimecres, 4 de juliol del 2007

Adéu Matas, adéu Mari Pau.

Escric aquestes línies, no ho negue, més per obligació que per gust. Després del clima d’eufòria post electoral, al vore la cara semi plorosa de’n Jaume Matas i Rosa Estaràs, ha vingut la resaca de pactes i picabaralles de saló per repartir-se el pastís. Molt poc pastís per a tants convidats, podria pensar algú, i no aniria errat. Per això ara no vull centrar-me en les negociacions esmentades, ni en el paper de na Munar per afavorir el pacte, ni en el joc, sempre brut, del PSOE, a l’hora de partir i repartir els càrrecs. No, vull recrear-me, i no amagaré que amb satisfacció, en l’espantada de’n Matas després del fracàs electoral. Fracàs, en aquests casos, sempre hauria d’anar entre cometes, ja que el PP estigué rondant durant tot el recompte la majoria absoluta. Finalment, només un escó separà el triomf de la derrota, i si a açò sumem que el PP perdé la majoria en els quatre consells insulars, i l’alcaldia de Palma de Mallorca, podrem entendre que se li atorgue el qualificatiu d’històrica.
Ara bé, la sorpresa va sobtar quan en Jaume Matas anuncià que abandonava la política, i que deixaria fins i tot Mallorca, per emprendre aventures de pirateria empresarial als Estats Units. Es comenta que potser ho farà al resguard del magnat de les comunicacions Rupert Murdoch, en companyia de Mr. Ansar. Però això ja és una altra història... Sobretot m’inspira, com a material poètic, la imatge del capità que abandona la nau abans que ningú, a l’adonar-se que fa aigües. Això mateix ha fet la diva Maria de la Pau Janer, que no prendrà possessió del seu seient al Parlament Balear; amb defensores com ella, la llengua catalana té un futur incert. L’escaladora no ha arribat al seu objectiu promés, arribar a ser consellera de cultura, i tornarà al subvencionat món de les lletres catalanes. Hi ha qui diu que el seu perfil perjudicà la campanya del PP, però jo buscaria més bé a la campanya paral·lela d’El Mundo, que ha carregat amb l’odi habitual contra Unió Mallorquina per enfonsar-la, i garantir la majoria absoluta. Finalment ha condemnat així a la solitud i el naufragi a en Jaume Matas. Sempre he dit que en Matas era de l’escola de’n Zaplana, per a mi la dels escarbats polítics, aquells que sobreviurien a una catàstrofe nuclear. Per això no pare de pegar-li voltes al cap: Què ha vist en Matas per fer com el bestiar que fugeix del Tsunami dies abans que la tragèdia esdevinga?