dimarts, 23 de setembre del 2008

Fantasmes de Plàstic.

Mentre m'endinse en el líquid, esquive fantasmes ingràvids que s'arrosseguen cap a la sorra. Figures translúcides ballen al ritme de les onades, el seu tacte és llefiscós, inconsistent, motlle de pells nues. Nedant cap a l'interior, pengen restes d'envasos, icones de la societat de consum. Les mascotes corporatives em miren amb el seu histrionisme immutable. Repetides fins l'infinit, surant i filtrant la llum de s'horabaixa entre elles, deslluïts els colors, adés saturadíssims vermells, roses maduixa, taronges fosforescents. Les mirades ens interpel·len, ens retornen rictus de mort, ara resten pàl·lids els colors.
De plàstics, hi ha d'antics, i d'altres recents, tots hi seran junts fins un temps inabastable.
Busque el pas dins aquest laberint. Aparte fantasmes amb les mans, però aquests no s'esvaeixen en travessar-los.
Busque profunditat, lluny de la superfície, el plàstic m'envolta, allà dalt. Una cúpula de vidre per on s'escolen els rajos de sol.
Fantasmes d'un món que ací pareix aliè, però que ens recorda la seua presència.
Açò som les persones. Som els fems, el plàstic. Cadàvers d'un món brut.
Els peixos fugen buscant altres refugis, si és que poden. Les tortugues moren en silenci. Fenòmens quantificables, mesurables, tones de plàstic suren en l'oceà.
Diuen que han descobert una extensió a la deriva tan gran com la vella Europa. El reflex tenebrós d'aquesta Europa positivista. Hem jugat a ser deus, hem manipulat polímers eterns. La gènesi. Hem superat la roca dels antics temples. Quan no en quede rastre, encara hi haurà els fantasmes de plàstic en la mar.
Aquest continent és el nostre doble, el nostre retrat pervers de Dorian Gray, que amb la seua tèrbola presència ens acusa.
Plàstic, no res més, surant amb les ones en una platja.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Vayanse al carajo!

"Yanquis de mierda". Aquesta proposta, oferiment, o imperatiu categòric, que ha dirigit a l'imperi el president veneçolà Hugo Chávez, suposa un abans i un després a l'història d'Amèrica Llatina. La frase, que sona a exabrupte dins les refinades oïdes europees, i que en el retalla i pega de les agències serà reproduïda fins l'infinit, mostra un canvi d'actitud vital en el continent. No només açò, en resposta a l'agressió orquestrada per l'imperi, duta a terme per l'oligarquia dels departaments de Santa Cruz i de Pando, s'ha expulsat a l'embaixador gringo a Veneçuela, després que ja ho fera el govern d'Evo Morales.
Amèrica està madura per a la revolució, té força, té la voluntat i no es tolerarà cap agressió dins qualsevol país que, de manera legítima, haja decidit acabar amb la injustícia social. Una injustícia social que els habitants d'Amèrica, radicals o nouvinguts ja han suportat durant massa temps. Aguantant la lacra dels vendepatrias, del racisme, de l'explotació, de l'assassinat, la guerra bruta, les invasions gringues i els cops d'estat amb el guió escrit a Washington.
El racisme estructural duu als terratinents, a buscar i linxar la població indígena, desobeïnt la victòria del referèndum revocatori que fa poc afermà n'Evo al front del govern. Un intent de genocidi en tota regla, es busca provocar la guerra civil, per donar peu a una invasió gringa en la zona.
Washington pretén així reeditar l'enorme repressió que acabà en les dècades 60-70 amb els governs progressistes a Amèrica. El bombardeig del campament de Raúl Reyes ( comandant de les FARC ) vulnerant la sobirania d'Equador, mentre aquest negociava l'alliberament d'hostatges, marcà l'inici de la tensió.
Però el moment històric és molt diferent ara, hi ha qui els plantarà cara, i amb l'esperit de Bolívar renaix la unitat d'Amèrica Llatina.

dimecres, 3 de setembre del 2008

Els caníbals.




S'ha parlat molt de l'accident d'avió de Spanair. S'ha tractat el tema des de totes les perspectives possibles, exprimit fins que no quedava una gota de suc. Com mancaven les imatges de l'explosió, dels cossos mutilats, de rescats heroics dels bombers, policies o metges, els mitjans s'han centrat en el dolor dels familiars i les víctimes, supervivents o no. Davant l'intens aroma de la tragèdia, els carronyaires s'hi han atansat desesperadament, la mirada ferotge i salivant a dojo. Les famílies demanaven desesperadament que es respectés el seu dolor. De res han servit les ordres judicials per prohibir la difusió d'imatges de l'accident.
La notícia, venuda a altres carronyaires, perfil del consumidor habitual de televisió, necessitava rostres humans, per a explotar el sentimentalisme barat de quatre fills de puta.
La notícia, com dic, es podia resumir en deu minuts, en espera de la valoració que facen els jutges de la caixa negra. Ja fa dos setmanes, i encara va pegant bacs el tema, mastegat una i una altra vegada, subministrat cada dia amb algunes gotes de detalls insignificants. Que si d'una família han mort x membres, que si aquesta xiqueta volia estudiar x carrera, que si aquesta persona anava a treballar a les Illes Canàries etc. El rostre humà de la tragèdia, la bruta compassió cristiana, barrejada, com sempre, amb una morbosa delectació en els detalls escabrosos.
Només cal fer una reflexió: quantes vegades, en els darrers anys en general, i aquest estiu en particular, he escoltat, després dels naufragis de pateres, parlar de les persones que hi moriren, utilitzant termes genèrics com subsaharians, immigrants, il·legals...
Ni tan sols es parla dels seus orígens, motivacions, vida passada, aspiracions. Més enllà dels cadàvers o les deportacions ( ara en diuen repatriacions ) no hi ha res més.
No fora molt més interessant, llegir, o escoltar la visió d'aquestes persones, convenientment traduïda? Entendre el seu viatge en la seua extensió, els seus periples, que de vegades duren anys, i els duen per mig món? Entendre la vida miserable que occident imposa als africans? Entendre guerres que es cuinen ací i que duen a la devastació?
En aquesta qüestió, dic, seria realment interessant entendre el context, ja que no parlem d'un accident esporàdic, sinò de l'expressió genuïna d'un fenomen recurrent. Un patró que es repeteix, cada estiu, com si fos l'arribada de les vacances, la peregrinació a la costa, o la calor. S'accepta com quelcom inevitable.
Però, evidentment, plantejar-se açò no interessa. És millor presentar aquestes persones com dades en una estadística, per poder-nos desfer d'elles sense cap remordiment. És millor explotar el mite postmodern de l'accident, de futilitat en els nostres actes, de l'accessori de la vida i la mort, el triomf d'un fat terrible. La tragèdia, la por en definitiva, com a espectacle.